Recordeu que fa uns dies vaig dir que posaria un anunci en un diari local, demanant si hi havia alguna dona que estigués disposada a sortir en bicicleta amb mi, contrarestant així els grups d’homes que pul·lulen per Collserola? No ha fet falta, perquè tinc una amiga que s’ha compadit de mi, i fa un parell de caps de setmana que ve amb mi.
Sovint, a les meves sortides matutines, he pensat que m’agradaria anar amb algú, perquè les coses maques, compartides, encara ho són més. I així és, encara que a vegades, si vas parlant i rient –la meva amiga és xerraire i em fa riure molt—et distreguis i passin accidents com el que m’ha passat avui, que he intentat il·lustrar de manera artística amb la foto que encapçala aquesta crònica. Una superfície rastellada. Així és com ha quedat la meva cama, de dalt a baix, com si li haguessin passat un rastell; sembla mentida el que pot arribar a fer una mica de terra i arena.
A més de la meva cama, la bici també ha sortit malparada. He d’agrair als grups d’homes que pul·lulen per la muntanya que ens hagin ajudat, traient de les seves motxilles tot tipus d’instruments adients per arreglar bicicletes, juntament amb els coneixements necessaris per fer-ho –la meva amiga, molt manyosa, intentava arreglar-la amb una pedra--. Jo també portava motxilla, però no hi duia res útil per aquestes situacions: una llibreta, aigua, màquina de fotos, fruita. Ni tant sols una farmaciola, com he vist que porten algunes mares, previngudes. Sort que hi ha gent per tot, així que espero poder continuar anant en bici per la muntanya, parlant i rient, i que sempre hi hagi gent disposada a ajudar quan faci falta.
Bon diatardanit!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada