dimecres, 29 d’abril del 2009


Como una cenicienta cualquiera avanzo pendiente de las campanas de las 7, temiendo que en cualquier momento mi brioso corcel, que me lleva en pos del amanecer, se convierta en una vulgar bicicleta. Y es que empieza la mejor época para salir por la mañana, me aventuro por caminos desconocidos, persiguiendo y jugando con las palabras que me sugieren los olores y sonidos del alba, mientras intento esquivar los esforzados caracoles que cruzan los senderos. Cuando vuelvo me cruzo con los que empiezan el día, y les saludo pensando que soy una privilegiada, porque por un rato tengo el mundo para mi sola. Buenos díastardesnoches!

diumenge, 8 de març del 2009

Riure i rastell




Recordeu que fa uns dies vaig dir que posaria un anunci en un diari local, demanant si hi havia alguna dona que estigués disposada a sortir en bicicleta amb mi, contrarestant així els grups d’homes que pul·lulen per Collserola? No ha fet falta, perquè tinc una amiga que s’ha compadit de mi, i fa un parell de caps de setmana que ve amb mi.
Sovint, a les meves sortides matutines, he pensat que m’agradaria anar amb algú, perquè les coses maques, compartides, encara ho són més. I així és, encara que a vegades, si vas parlant i rient –la meva amiga és xerraire i em fa riure molt—et distreguis i passin accidents com el que m’ha passat avui, que he intentat il·lustrar de manera artística amb la foto que encapçala aquesta crònica. Una superfície rastellada. Així és com ha quedat la meva cama, de dalt a baix, com si li haguessin passat un rastell; sembla mentida el que pot arribar a fer una mica de terra i arena.
A més de la meva cama, la bici també ha sortit malparada. He d’agrair als grups d’homes que pul·lulen per la muntanya que ens hagin ajudat, traient de les seves motxilles tot tipus d’instruments adients per arreglar bicicletes, juntament amb els coneixements necessaris per fer-ho –la meva amiga, molt manyosa, intentava arreglar-la amb una pedra--. Jo també portava motxilla, però no hi duia res útil per aquestes situacions: una llibreta, aigua, màquina de fotos, fruita. Ni tant sols una farmaciola, com he vist que porten algunes mares, previngudes. Sort que hi ha gent per tot, així que espero poder continuar anant en bici per la muntanya, parlant i rient, i que sempre hi hagi gent disposada a ajudar quan faci falta.
Bon diatardanit!

dimecres, 25 de febrer del 2009


Salgo en pos de las palabras, que se me escapan, escurridizas. Hace días que lo intento, mientras voy en bicicleta, mientras patino, incluso durante las sesiones de WiiFit, pero no hay manera, las palabras se resisten, rebeldes.
Hoy, mientras patinaba despacio, mirando las nubes rojizas, que adoptaban mil y una formas diferentes, he recordado una frase de uno de mis libros preferidos, y he decidido que la utilizaría, que me serviría para explicar lo que pensaba. Dice:
“El alma humana se parece a las nubes. No hay quien la coja fija en la misma postura”.
Y es que yo iba pensando exactamente eso, en que nuestra vida tiene la emoción de un parque de atracciones, unos días arriba, otros abajo, muchas veces sin un motivo aparente. ¿No os pasa? Unos días abrimos los ojos y nos sentimos felices, sin saber porque; otros, no nos sentimos de ninguna manera, y emprendemos las tareas habituales como cada día, la rutina, que es muy sana; y de vez en cuando, -- muy de vez en cuando, tendría que ser – no nos levantaríamos, nos daríamos la vuelta en la cama, nos haríamos una bola y nos quedaríamos ahí.
Espero que tengáis muchos días de los primeros, bastantes de los segundos, y algunos, porque es inevitable, de los últimos, que nos sirven para apreciar más los otros.
Buenos díastardesnoches!

diumenge, 15 de febrer del 2009


Esperava que la llum del sol em despertés. Finalment, cansada d’esperar, m’he llevat i he sortit amb la bici. El cel, que pensava trobar de color blau, semblava una paleta de tons grisos. Carrers deserts. Silenci. De tant en tant, algun cotxe. De tant en tant, algú fent footing, o en bici.
He provat camins alternatius, i he acabat fent el meu camí habitual, cap a Can Borrell. Mentre pedalava pensava que els esportistes diumengers només deuen sortir quan es donen unes condicions molt favorables. Tant sols llavors es posen les seves robes --el darrer crit en roba esportiva-- els cascos i les bicis d’última generació, i surten a fer un tomb per la muntanya. La resta dels dies, que són molts, els que surten en bici porten tot tipus de vestits, bicis diverses. Això sí, sempre són homes. Grups d’homes d’edat similar a la meva, grups de nois més joves. Ni una dona.
Cada cap de setmana em pregunto que deuen fer les dones de Sant Cugat, mentre els seus marits, parelles o germans es passegen per Collserola. Es queden a casa, cuidant dels nens? Fan algun altre esport, amb les seves amigues? Es queden al llit, mandrejant? Em sembla increïble que jo sigui l’única dona de Sant Cugat a qui li agradi i pugui llevar-se aviat el cap de setmana per sortir en bici per Collserola. Hauré de posar un anunci al diari local.
Bon diatardanit!

dimarts, 20 de gener del 2009

Un peixet rosat fet de núvols navega pel cel del capvespre; al vestíbul del Metro un grup de músics toca una rumba, un bolero o una cosa semblant. Una parella gran balla mirant-se al ulls. M'agrada pensar, quan passo pel seu costat, que mentre ballen recorden quan ho feien igual, als envelats, fa molts anys.
Tornant cap a casa en el tren, reconfortada, pensava que malgrat tot, si mirem al nostre voltant trobarem tot de coses que fan pujar un somriure als llavis i omplen de calidesa el cor.

dimecres, 31 de desembre del 2008

Volia enviar-vos una crònica plena de bons desitjos per l’any nou. Quan he aixecat la persiana m’he trobat el món cobert d’una capa de boira i per un moment he estat temptada de tornar-me al llit i escriure la crònica sense sortir, però me n’he penedit de seguida. Això seria trampa, i estic segura que els desitjos demanats d’aquesta manera no tindrien la mateixa força. Així que m’he vestit, he donat una ullada als nens, que dormien com a soques, i he sortit al carrer. Temperatura suau i un 100% d’humitat, que ha deixat el terra totalment mullat, i m’ha obligat a fer mil i una peripècies per avançar en línia recta, sense caure.
M’he aturat al mirador de la plaça del rei, contemplant com s’il·luminava la boira, a mesura que el sol anava sortint, en algun lloc. I des d’allà he demanat desitjos per a tots; desitjos petits, perquè sou molts, i s’han de repartir. Una cosa especial per a cada dia de l’any, que faci que els 365 valguin la pena.
Bon 2009!

dimecres, 24 de desembre del 2008

He sortit a patinar per poder-vos enviar una postal de nadal, una felicitació en forma de paraules. I això és el que m'he trobat. La lluna, només un traç de pinzell. El paisatge, finament perfilat i pintat amb els colors més suaus, amb el traç més delicat. I gel. Gel per totes bandes, en els cotxes i en els bancs, en els jardins i als carrers. He gaudit recorrent el camí habitual, sense pressa, observant els colors canviants del cel, esperant que el sol es dignés a aparèixer; semblava que feia el ronso, igual que devieu fer tots els que no treballàveu.
He acabat la sessió de patinatge en el mirador de la plaça del rei, darrere el monestir, pensant que hauria de tornar a casa sense veure el sol. I de sobte, per darrere de Collserola, ha brillat alguna cosa. I m'he quedat embadalida, sense notar ni el fred ni el gel, contemplant com el món despertava, desemperesint-se a mesura que els raigs de sol ho tocaven tot. M'he sentit molt afortunada i he pensat que era un regal de nadal molt especial, i que els bons desitjos demanats en aquell moment havien de tenir molt poder.
Bon nadal a tots!